HIPERTEXT I EDUCACIÓ

Hi ha una frase de Campàs que realment m’ha fet reflexionar: “Una societat cada vegada més conscient del seu no-saber i que no progressa augmentant els seus coneixements, sinó aprenent a gestionar el desconeixement en les seves diverses manifestacions: inseguretat, versemblança, risc i incertesa”.

Aquestes paraules m’han fet pensar no en l’hipertext, tema central de l’assignatura, sinó en el model educatiu actual. Com a professora de secundària em plantejo: què estic ensenyant als meus alumnes? Quantes hores es passen memoritzant característiques de la literatura espanyola, o bé les definicions de les diverses funcions sintàctiques? I no és pas per voluntat pròpia, sinó perquè hi ha uns continguts estipulats en el nostre sistema educatius. No entraré ara en el debat de les diferents escoles que practiquen nous mètodes d’ensenyament, sinó que llançaré la següent qüestió: realment estem ensenyant als nostres alumnes, als nostres fills, a ser competents en la societat del segle XXI?

En un món en què el saber ja és incertesa, en què la informació arriba a pràcticament qualsevol racó de la terra, considero que hauríem de transmetre no coneixements acadèmics, sinó que hem d’ensenyar a gestionar tota la informació que els joves tenen al seu abast: com saber si allò que llegeixen per al seu treball de cultura clàssica és realment vertader? Com seleccionar les fonts?

Estem en el segle XXI i sembla ser que, malgrat el pas del temps, els professors, educats encara en el segle XX, només sabem ensenyar, sigui perquè és l’única manera que sabem o bé perquè ens trobem condicionats per una autoritat superior al nostre lloc de treball, de la mateixa manera que feien els nostres avantpassats en el segle XIX.